El sac de gemecs, la cornamusa catalana
El sac de gemecs és un dels noms amb què es coneix la cornamusa catalana, un instrument de vent amb arrels antigues al Mediterrani i presència documentada a Catalunya des de l’Edat Mitjana.
El terme sac de gemecs s’utilitzava històricament sobretot a l’àrea de Barcelona, mentre que en altres zones del país l’instrument era conegut amb denominacions diverses. Present tant en l’àmbit popular com a les corts reials, la cornamusa catalana va ser molt habitual fins al segle XVIII, abans d’entrar en un procés de desaparició que es va culminar al segle XX. La seva recuperació contemporània no respon a la pervivència ininterrompuda d’un únic model, sinó a un procés de reconstrucció i evolució que ha permès tornar a situar l’instrument en la pràctica musical actual.
Què és una cornamusa?
La cornamusa és una família d’instruments de vent que es caracteritzen per l’ús d’un sac flexible que acumula aire i permet produir un so continu. L’intèrpret insufla aire al sac —amb la boca o mitjançant una manxa— i el pressiona amb el braç per alimentar un o més tubs sonors: un tub melòdic, el grall, que interpreta la melodia, i diversos bordons, tubs que generen cadascun una sola nota.
Aquest sistema permet mantenir el so sense interrupció i dona a la cornamusa una sonoritat potent i sostinguda, especialment adequada per a espais oberts, la dansa i la música ritual. Instruments d’aquesta família s’han documentat des de l’antiguitat i es troben repartits per gran part d’Europa, des del Mediterrani fins a altres regions del món, amb formes, afinacions i funcions diverses segons el context cultural.
La cornamusa catalana
Mireu bé aquest vídeo, on els ministrers de l’Escola de Música d’Olot us expliquen tot el que cal saber sobre com és la nostra cornamusa:
Ara bé. Si teniu ganes de saber-ne més, us hem preparat més informació! Feu clic als botons que trobareu a continuació:
Il·lustració d’Àngels Figuerola creada per als materials didàctics del Requetetxec.
El funcionament de la cornamusa catalana es basa en un sistema aeròfon amb aire acumulat en un sac que garanteix un so continu. Aquest so ininterromput és el resultat de la interacció d’un conjunt d’elements que constitueixen l’instrument i que treballen de manera coordinada.
Sac o bot
El sac és el dipòsit d’aire principal i sol estar construït amb pell sencera (de cabrit o de xai) tractada per ser estanca. Serveix com a amortidor i regulador de la pressió, i permet que l’intèrpret mantingui diafragmes sonors contínuament, sense necessitat d’insuflar constantment amb la boca.
Grall
El grall (o tub melòdic) és el tub que porta la llengüeta que produeix la melodia. S’hi troben un o més forats digitables que permeten a l’intèrpret modular la nota i construir frases musicals. En la cornamusa catalana té una llengüeta simple de canya (en alguns casos doble), i la seva construcció determina el registre i expressivitat de l’instrument.
Bordons
Els bordons són tubs que emeten notes fixes, generalment harmòniques entre si. Habitualment n’hi ha tres, cadascun afinat en una nota específica que reforça la base harmònica:
un bordó greu (afinació de baix)
un bordó mitjà
un bordó agut (de vegades un octava per damunt del greu)
Aquestes notes constants formen una cama sobre la qual el grall pot improvisar o interpretar melodies.
Pinya o braguer
La pinya o braguer del sac de gemecs és la peça de fusta que fa de connector entre el bot i els diferents bordons. Té diversos forats on s’encaixen les inxes d’aquests elements i garanteix l’estanquitat i l’estabilitat del conjunt, permetent que l’aire circuli correctament des del sac cap als tubs sonors.
Bufador
El bufador és el tub pel qual l’intèrpret introdueix aire al sac. Tradicionalment és un tub amb una vàlvula antiretorn que impedeix que l’aire surti mentre s’insufla. El disseny del bufador facilita l’entrada d’aire i minimitza la pèrdua de pressió dins del sac.
La informació d’aquesta pestanya és treta del bloc de Jordi Guilera “El sac de gemecs”, eina imprescindible per conèixer la història de la nostra cornamusa. Recomanem molt que hi feu una visita.
La cornamusa catalana —documentada històricament amb el nom de sac de gemecs i altres denominacions— té una tradició antiga a la cultura musical catalana, amb una presència que va des dels primers registres medievals fins a la seva desaparició parcial al segle XX i la recent recuperació. Gran part de la informació que es presenta en aquest resum procedeix dels articles del blog d’en Jordi Guilera sobre la història i els sonadors del sac de gemecs.
Orígens medievals i presència a les corts (s. XIII–XV)
Del segle XIII al XV, el sac de gemecs era conegut i utilitzat en contextos musicals tant populars com cortesans. Documents conservats indiquen que ja al segle XIII la cornamusa era un dels pocs instruments musicals habituals, al costat de la flauta, el tabal o el tamborí. Al segle XIV, la cornamusa apareix de manera habitual entre els grups de joglars i ministrers que tocaven per a les corts de nobles i reis.
Expansió i integració en la música popular (s. XVI–XVII)
A partir del segle XVI, la cornamusa continua present en la música festiva tradicional de diverses localitats. Per exemple, la documentació municipal del segle XVI mostra la presència del sac de gemecs a les festes de Sant Joan a Barcelona o en balls populars a la Selva del Camp, sovint combinat amb flabiol i tamborí. També apareix en processons i celebracions al llarg del Principat i els Països Catalans, amb cites que documenten la seva participació en la rifa dels porcs de sant Antoni o acompanyant imatgeria festiva en processons de Corpus.
Canvis i adaptacions (s. XVIII)
Cap al segle XVIII comença un canvi significatiu en l’ús de l’instrument. Amb l’aparició de repertoris i formes musicals més complexes, la cornamusa es mostra limitada per les seves característiques estructurals (bordons fixos i dificultat de modulació tonal) respecte d’altres instruments que guanyen terreny en repertoris més elaborats. En molts llocs les formacions musicals evolucionen i incorporen instruments de corda o altres instruments de vent, i la cornamusa comença a ser vista com un instrument més antic o associat a repertoris tradicionals.
Retrocessos i transformacions (s. XIX–XX)
Al llarg del segle XIX, l’ús del sac de gemecs perd presència als cercles professionals i es relegat a músics populars i rurals, sovint amb menor formació musical formal. Això comporta un canvi en el so i la pràctica, que en algunes zones és percebut com monòton o poc refinat. Cap a finals del segle XIX i principis del XX, la cornamusa es troba en franca regressió, substituïda progressivament per instruments com l’acordió diatònic o dins de formacions musicals que privilegien altres timbres (per exemple, la cobla de sardanes).
Al mateix temps, en molts testimonis del primer quart del segle XX encara es recorda la presència de cobles populars en què la cornamusa, flabiol, tamborí i altres instruments tocaven per a balls tradicionals, tot i que aquestes pràctiques tendeixen a desaparèixer.
Final de transmissió i redescobriment (segles XX–XXI)
La Guerra Civil i el primer terç del segle XX representen un punt d’inflexió en què la cornamusa catalana quasi cau en oblit com a instrument de pràctica habitual. La transmissió oral i la memòria popular es mantenen de manera fragmentària, amb instruments vells sovint conservats en cases particulars però ja sense un ús musical viu.
Cap a la dècada dels 1980 s’inicia un procés de recuperació i revitalització, tant des d’estudis musicològics com des de l’activisme musical tradicional, que culmina amb la reintroducció de l’instrument en actes festius, formacions musicals de música tradicional i projectes pedagògics. Aquest relat de retrobament contrasta amb la continuïtat ininterrompuda i reflecteix, més aviat, un procés de reconstrucció i reinterpretació de la tradició.
La informació d’aquesta pestanya és treta de l’article de Cesc Sans “Molts noms per un instrument”, publicat a la revista Caramella. En recomanem la seva lectura completa.
Al llarg de la història, la cornamusa catalana ha rebut una gran varietat de noms en funció del lloc, de l’època i de la manera com la gent percebia l’instrument. Això respon a una tradició oral i cultural molt rica, on cada territori o comunitat ha fet servir la llengua per expressar la seva pròpia experiència amb aquest instrument de vent.
La forma més antiga documentada per designar aquest instrument —més enllà de cognoms personals que poden aparèixer a les fonts— és el terme cornamusa, utilitzat ja des de l’Edat Mitjana. Aquest mot prové del francès medieval i es va estendre per tota Europa, inclòs el nostre territori, inicialment com a denominació general del tipus d’instrument amb sac i llengüetes.
Durant els segles posteriors, la diversitat de denominacions s’amplia i reflecteix tant aspectes formals de l’instrument com associacions sonores o d’ús popular. Algunes de les formes recollides històricament són:
Sac de gemecs — actualment la forma més habitual i estesa per referir-se a la cornamusa catalana, especialment al Principat. El nom literal (“sac de gemecs”) respon a l’associació popular amb el so continu i ploraner que produeixen els bordons.
Buna — nom usat sobretot a Andorra, possiblement relacionat amb el caràcter sonor del bordó.
Bot — utilitzat tradicionalment al Pallars, la Ribagorça o l’Aran, derivat de la imatge del “bot” o sac d’aire de l’instrument.
Coixinera — denominació habitual al Maresme, la Selva o l’Empordà, possiblement al·ludint a la forma o textura del sac, que recorda una coixina o material tou.
Manxa borrega o borrega — termes documentats al Penedès que indiquen un nom vinculat a la idea de sac o cobertura (similar a roba o pell).
Criatura verda, sac de les aspres, ploranera, cabreta, bot de nines i bot de vent — denominacions mencionades en fonts orals i repertoris locals que mostren com la gent ha fet servir imatges espontànies per anomenar l’instrument segons la seva sonoritat o aparença.
Aquesta varietat no és simplement anecdòtica, sinó que documenta la profunda arrel del instrument en la cultura popular i la manera com ha estat integrat en el llenguatge i la vida quotidiana de moltes comarques. També revela com algunes formes han caigut en desús o s’han substituït per d’altres amb el temps, mentre que altres han perdurat només en zones concretes o dins de testimoniatges orals.
En l’actualitat, “sac de gemecs” s’ha convertit en l’expressió estàndard i de referència, però la pluralitat de noms que s’ha recollit al llarg de la història continua essent un testimoni valuós de la riquesa cultural i lingüística que envolta aquest instrument tradicional.
Estat de salut de l'instrument
On estudiar sac de gemecs a Catalunya
Poc sé de la sol, fa, re,
i si em plau, al Mas, la vall,
o al torn de l’om, si al cas ve
de que els nois han de fer ball,
toco el grall, que el sac no en sé.
Bonaventura Pons i Fuster
Mapa d'escoles de cornamusa del país
Clica una vegueria per veure les diferents opcions formatives per aprendre a tocar el sac.
Tria una vegueria
Selecciona una zona del mapa per començar.
Trobes a faltar alguna escola? Avisa’ns a cornamusam@cornamusam.cat!
